PROFESSIONALS I SALUT
- La Salut dels Metges
- La Infermeria
JUSTIFICACIÓ:
El món contínuament canviant de les professions sanitàries, l’imparable globalització amb nous problemes molt punyents, com pot ser el gran sobreesforç que implica l’atenció a la població immigrant, l’avenç espectacular i, també, estressant, dels coneixements i de les tècniques mèdiques actuals, obliga a reflexionar sobre el complex Professionals-Salut, en els dos sentits del binomi, és a dir, com contribueixen els professionals sanitaris a crear “Salut” i quina és la salut, en el sentit més ampli de la paraula, del professionals sanitaris.
Abordarem aquí un aspecte molt concret de la salut dels professionals metges: el que fa referència a la “il•lusió”, “satisfacció”, “confortabilitat” i “joia”, amb que voldrien desenvolupar el seu treball i, per contrast, el sentiment de desencís, insatisfacció, malestar, incomprensió i preocupació que, referit a la seva pràctica clínica quotidiana, explicita una gran majoria d’ells.
En aquest gran apartat ens volem centrar en un factor poques vegades esmentat en reunions acadèmiques, potser perquè no és “políticament correcta”, i que fa referència a que els metges es senten “ poc compresos i mal manats”.
RELLEVÀNCIA:
No hi ha dubte que en la societat actual, on el coneixement és la via preferent de desenvolupament i progrés, la principal riquesa d’una empresa - i la sanitat finalment és això, una gran i sofisticada empresa de serveis - és el material humà amb que compta, material, que en el cas dels metges, és lent de formar, complicat de renovar, mantenint la qualitat, i difícil de trobar en cas d’escassesa.
Tots els polítics, gestors i usuaris dels recursos sanitaris creuen, i reconeixen, que no es pot mantenir la salut de la població sense els professionals de la medicina. Al mateix temps, en el món occidental, tothom accepta que el millor rendiment d’un treballador en una feina s’obté quan aquest està “satisfet” amb la seva tasca laboral. És dons lògic i molt rendible vetllar per la “satisfacció”, o millor dit, la “salut laboral” dels metges, perquè a ells, en el conjunt dels recursos sanitaris, la societat els hi encomana la tasca de treballar per el manteniment de la salut, el bé més preuat de l’ésser humà, i la seva recuperació quan, per desgracia, es perd.
No obstant això, i a pesar dels importants esforços que, actualment, van dirigits a tenir cura i a incentivar aquest col•lectiu, la impressió general és que una gran majoria de metges es declaren decebuts, insatisfets i, fins i tot, desmoralitzats amb l’evolució del seu paper professional en els últims 20 anys.
Estan justificades aquestes “vivències” tant negatives ? Segurament hi ha opinions i explicacions per tots els gustos i colors. Incloent-hi les dels que pensen que no estan justificades i que tant sols reflecteixen la “rabieta” d’un col•lectiu que no es sap adaptar als temps actuals en que han, finalment, perdut els seus privilegis gremials.
Però, són tants i tants els metges amb tasca assistencial que ho diuen i es queixen, que sembla massa simple atribuir-ho solament a una rebequeria conjuntural !!! Es pot realment creure que tots ells estan errats ?.
Es, dons, molt necessari aprofundir en l’estudi i aclariment dels múltiples factors que incideixen desfavorablement en la “salut laboral” dels metges i anar fen esforços perquè, fins on raonablement es pugui, es trobin “bé, satisfets i solidaris”, en el seu exercici professional.
PRIORITATS: ASPECTES NO RESOLTS, DEBATS PENDENTS DEL BINOMI
Són múltiples els aspectes no resolts i els debats pendents que fan referència a la satisfacció laboral dels metges, sent difícil prioritzar les actuacions a seguir per que no es coneixen quines són les causes reals del problema. El que si és evident és que la situació s’ha degradat molt i l’escepticisme és generalitzat.
Normalment, s’acostuma a denunciar com a factors claus, entre d’altres, les baixes retribucions econòmiques, la manca d’autonomia professional, la sobrecàrrega assistencial i el qüestionament del seu paper social.
Sens dubte, tots aquests factors són importantíssims en la problemàtica actual de la professió mèdica i, molts d’ells, generen un estrès tant sever que afavoreixen l’emmalaltien en formes psicopatològiques diverses i, també, greus addiccions. Altres vegades, provoquen el que avui en dia és denomina “síndrome del cremat”. Les autoritats sanitàries i els col•legis professionals estan ja molt sensibilitzats amb aquestes preocupants problemàtiques i promouen estudis i creen recursos per intentar posar-hi remei.
No voldríem, però, centrar aquest debat en la malaltia, si no en aquell estat de desensissament dels metges envers la seva professió que no s’ha transformat, encara, en un trastorn adaptatiu o en una patologia psiquiàtrica.
En aquest estat de “malestar professional” intervenen, naturalment, els quatre grans factors que s’han esmentat anteriorment, però hi ha col•lectius mèdics que no els pateixen tant agreujats i també estan molt desil•lusionats, “frustrats”, com es diu vulgarment, amb el seu treball quotidià.
Per això, s’han de buscar nous factors, noves raons que ens permetin entendre i explicar aquest fenomen i buscar-li solucions.
Al ser aquest un problema d’origen multifactorial, ens atrevim amb un espai de lliure difusió d’idees i propostes, com és aquest de PENSAMENT i SALUT, a revisar quelcom que no s’acostuma a dir en veu alta però que està en boca de tothom: els metges no estan d’acord en com se’ls considera professionalment i, sobre tot, en com se’ls mana.
Perquè els metges no es troben adequadament reconeguts professionalment i perquè es dolen de com se’ls mana ? Per que, actualment, sembla haver-hi una important dissociació entre la gestió sanitària i l’àmbit clínic-assistencial, i per que hi ha la sensació de que s’ha creat un veritable “lobby” de comandament sanitari, per el que l’únic que conta és “ser gestor” i per que des de fa 20 anys una equivocada evolució de la relació entre gestors i mandos de comandament amb els “manats”, és a dir els metges, ha fet que s’hagin instaurat relacions jeràrquiques, amb nombroses excepcions - però no tantes com seria desitjable - a les que els hi manca el respecte professional, el toc humà i la intel•ligència emocional necessària per fer que el “manat” entengui, accepti i posi en pràctica amb il•lusió i eficiència, a través d’una participació real en el procés de valoració i presa de decisions, les línies d’actuació sanitària que li proposen els seus superiors jeràrquics.
En aquest punt s’ha d’aclarir que la “participació real en el procés de valoració i pressa de decisions” no vol dir, ni molt menys, una “ falsa democratització” de la responsabilitat de decidir. Decideix i ordena executar els projectes, els programes, les noves directrius, etc. qui té l’encàrrec de fer-ho. Fa ja molts anys que els metges han après que la jerarquització en el comandament de la gestió és imprescindible i que ells no han escollit, majoritàriament, la gestió com a professió, per el que no tenen capacitat de decisió mes enllà del seu àmbit estrictament clínic. Però creuen, correctament, que els que tenen l’encàrrec de decidir ho han de fer desprès d’escoltar amb molta cura les opinions i experiència practica dels seus treballadors, que la majoria de les vegades fa molts anys que trepitgen el territori on s’han d’aplicar les noves directrius. Mana bé aquell que, seguin les directrius i orientacions dels seus superiors, basant-se en els seus coneixements teòrics i en la seva experiència professional, desprès d’haver escoltat el màxim d’opinions a favor i en contra dels seus projectes per part dels que coneixen el tema (assessors) o dels que hauran de portar a terme les accions encaminades a implementar-los (treballadors), pren decisions encertades que compten amb el recolzament dels seus col•laboradors-treballadors.
Perquè s’ha arribat a aquesta situació ?. Com és possible que si en els currículums de totes les grans escoles d’alta gestió, on es nodreixen els nostres comandaments actuals, el saber tractar i manar als treballadors és una assignatura teòrica bàsica i fonamental, s’aplica en la pràctica tan malament ?
Solament hi han quatre possibles explicacions. La primera, que els alumnes no entenen bé les lliçons, que són correctes però mal explicades. La segona, que els alumnes voluntàriament no volen atendre unes explicacions correctes i ben explicades. La tercera, que els alumnes atenen bé unes lliçons correctes i adequades per la gran empresa, però no adaptades a “fàbriques” – Regions Sanitàries o Hospitals - on hi ha centenars de professionals universitaris (quina altre empresa té en nòmina centenars d’universitaris ?), que han fet de la seva motivació - ja no diem vocació, que no està de moda - l’eina per aguantar i superar els estudis més llargs, mínim 10 anys, i les proves d’expertesa més estrictes del panorama formatiu actual i que per la seva capacitació no accepten, sense un íntim rebuig i profund malestar, les ordres laborals autoritàries, moltes vegades difícilment aplicables, que inicien actuacions i programes en els que no han sigut invitats a opinar, ni a discutir, ni a elaborar una estratègia d’adequada implementació, malgrat que la responsabilitat de l’èxit o fracàs de la nova acció recaurà sobre ells. La quarta és que els treballadors no accepten les accions encaminades al seu benestar laboral, amb gran desconcert per part del gestor-càrrec de comandament-benefactor que, amb molta il•lusió les havia programat.
Es evident que la tercera explicació és la més plausible i que per aquesta raó s’haurien de revisar “els models” de com manar a metges i infermeres en l’àmbit de la gestió sanitària.
Podria ser, no obstant, que en algunes circumstàncies, la quarta explicació tingues algun fonament si el gestor, o càrrec de comandament, busca erròniament acontentar els seus metges exclusivament amb paternalismes ofensius, basats en tractar d’incentivar solament amb bones paraules, amb pseudo-consultes tècniques, que ràpidament s’evidencia que no tenen cap traducció pràctica, i amb premis i càstigs, que més és corresponen amb les seves filies i fòbies, que amb una proporcionada equitat. Els professionals sanitaris ja estan, habitualment, motivats i incentivats. Si no, no haurien resistit la carrera i l’especialitat. El que s’ha de fer és no desmotivar-los ni desincentivarlos, cosa que sí es freqüent amb el maltractament laboral actual i amb la seva escassa o nul•la implicació en les decisions que marquen i dirigeixen la seva vida professional.
És important no confondre “saber gestionar els recursos”, que en cada nivell de responsabilitat es tinguin assignats, amb “saber manar”. Es pot ser molt brillant administrant recursos i ser, a l’hora, molt dolent manant. Lo important és manar bé, que farà que els treballadors segueixin amb rigor i efectivitat al seu líder, que sempre es podrà assessorar de tècnics qualificats per millorar la seva gestió. El ideal, naturalment, és conjugar amb saviesa la capacitat de mando i de gestió. Però si es premia solament la capacitat de gestió, oblidant la capacitat de comandament intel•ligent, el fracàs de l’empresa, la continua rotació dels càrrecs de comandament i el malestar laboral entre els treballadors està assegurat. En el cas de la sanitat, aquest últim procés és altament lesiu, a curt termini, per l’usuari i, a mig termini, per a tots els professionals.
En aquest estat de la qüestió, que s’hauria de fer per recompondre la fractura actual entre gestors i clínics?. Esmerçar molts recursos en l’estudi objectiu d’aquest problema i diàleg, molt diàleg, propiciat per l’administració, si és necessari, entre ambdós grups de professionals que, inexorablement, s’han d’entendre per el bé de la nostra Salut.
Miquel Casas
JUSTIFICACIÓ: NECESSITAT REFLEXIÓ DEL BINOMI PROFESSIONALS - SALUT
Pels professionals infermers pensar en salut es repensar també com ha anat evolucionant la nostra contribució específica a la societat en el decurs dels anys. Des de sempre la infermera ha estat dedicada a tenir cura de la persona i a acompanyar-la en aquells processos en els que precisa d’ ajut quan no es val per si mateixa. En el decurs dels anys, el propi desenvolupament professional ha passat per diverses etapes en les que els processos assistèncials han guanyat espai a l’atenció a les persones, i en algunes ocasions, han desviat molt la finalitat de la infermeria cap el rol de d’ajudant i tècnic, degut al gran desenvolupament dels hospitals d’alta tecnologia i a l’hospitalcentrisme de fa uns anys com a eix vertebrador del sistema sanitari que s’ha produït en el nostre país.
Fa anys que els professionals d’infermeria treballem per recuperar l’equilibri entre la necessària tecnificació dels processos i els aspectes mes relacionals que tenen a veure amb “tenir cura de la persona d’una manera integral” activitat pròpia i específica de la infermera tant si es treballa de manera individual com quan ho fa com a membre d’un equip de salut.
El ciutadà i les seves necessitats de benestar i salut, es l’objectiu dels professionals infermers i al que hem de donar resposta amb col•laboració efectiva amb la resta de l’equip de salut. Aquest treball compartit i del que som corresponsables, implica el reconeixement i el respecte recíproc de les aportacions específiques de cada un dels professionals que hi intervé.
Actuar centrant-se en l’atenció a la persona, la família i la comunitat i tenir cura de l’ésser humà des de la seva complexitat: emocional, de relacions socials i amb un sistema de valors propi, requereix una alta qualificació i uns recursos adients.
Avui ningú dubta de la necessitat de la participació de les infermeres per aconseguir una millora de la salut dels ciutadans. Els àmbits d’actuació son amplis i diversos :l’Atenció Primària, l’Atenció Hospitalària, els centres Soci Sanitaris i en la Salut Mental. Els infermers estem preparats per fer front als nous reptes de salut:l’augment de l’esperança de vida, la salut dels joves, la immigració, la corresponsabilització dels ciutadans en l’autocura, i ho poden fer des d’una perspectiva autònoma i amb identitat pròpia. Però es necessari el treball en equip i amb responsabilitats compartides amb la resta de professionals de la salut.
Es clara doncs la nostra imprescindible aportació a la promoció de la salut, a la prevenció dels seus trastorns i a tenir cura de les persones, però entre tots, haurem de prendre consciència que des de fa gairebé 30 anys, la nostra formació va donar un tomb molt important a l’ integrar-se a la universitat i donar-nos una alta capacitació, el que ha fet que les característiques de la nostra participació hagin canviat. Cal doncs, esmerçar recursos humans però també ideològics perquè sigui factible donar aquesta atenció específica i de qualitat.
RELLEVÀNCIA: EL BINOMI PRODFESSIONALS - SALUT AVUI A CATALUNYA
La presència i la permanència continua dels professionals infermers les 24 hores del dia en els diferents àmbits.
Avui dia un dels principals motius perquè el pacient roman ingressat a l’hospital es per les cures que li proporcionen les infermeres de manera continuada.
Linda Aiken Professora d’Infermeria de la Universitat de Pennsylvania ho avala en diferents estudis de recerca sobre Hospitals Magnètics que realitza des de fa més de 15 anys. La mortalitat i les complicacions dels malalts ingressats, es redueixen en base a les cures que les infermeres proporcionen, conseqüència de l’ alt nivell de qualificació (llicenciatura i master) que tenen aquestes infermeres.
També hi ha diferents estudis que avalen la millora en la qualitat de vida dels ciutadans com a resultat de la contribució que fan les infermeres de l’Atenció Primària per aconseguir una millora en els hàbits de la salut de la població, la salut escolar , el seguiment de malalts crònics i l’atenció domiciliaria.
PRIORITATS: ASPECTES NO RESOLTS, DEBATS PENDENTS DEL BINOMI
Àmbit educatiu :
• Formació pregraduada. El procés de Convergència Europea afavorirà aquesta formació d’alta qualitat i equipararà els estudis arreu de la UE. En aquests moments hi ha un debat establert sobre la duració dels estudis d’infermeria en 3 ó 4 anys de durada. El parer del col•lectiu es que 4 anys permetrien desenvolupar competències transversals més amplies i afavorir un aprenentatge més progressiu i sòlid de la professió donant-li més maduresa.
• Formació postgraduada : en la majoría dels casos, aquesta recau en els propis professionals tant pel que fa a l’aspecte econòmic com a la inversió de temps. Tot professional s’ha de formar permanenment. El lloc de treball del professional infermer, a diferencia d’altres professionals, està al costat del malalt i avui, es impensable que d’una manera habitual, la infermera abandoni el seu lloc de treball per dedicar part del seu temps assistèncial en formar-se i fer recerca. Calen noves fórmules per conciliar-ho.
Àmbit laboral i satisfacció professional :
• La pressió assistèncial, especialment en els centres hospitalaris i la ratio infermera/malalt, no son els adients per donar una atenció de qualitat.
• La precarietat laboral amb contractes a dies i a hores de durada, no ajuda a la satisfacció en l’exercici professional i no genera sentiment de pertinença a un equip ni a una institució. Es practicament impossible fer una tasca de cura de qualitat en aquestes condicions. Es fa necessari estabilitzar plantilles i que la incorporació de nous professionals es produeixi de manera adient a la seva experiència professional; no te la mateixa expertesa una infermera graduada de fa poc que un professional amb anys d’experiència.
• Incentivació : Cal continuar treballant en la carrera professional i donar-li el rigor i la credibilitat que comporta l’expertesa i la formació.
• Envelliment dels professionals infermers: La població infermera està envellint, especialment en els centres hospitalaris de gran contractació, on la mitjana d’edat es alta. De tots es conegut que una infermera amb una determinada edat no pot fer front amb eficiència a una planta d’hospitalització amb les condicions actuals. Cal repensar quin paper han de desenvolupar aquest professionals de mes edat amb una gran formació i expertesa, ja sigui en el mateix lloc de treball redefinint-lo o, en d’altres aportacions al sistema.
• Relleu generacional, cal preveure’l amb idees innovadores. La conciliació de la vida laboral i familiar per l’infermera es encara més difícil que en d’altres professions. Atès el gran nombre de dones que es dediquen a la professió, cal repensar nous models de contractació per fer compatibles la maternitat i la cura dels fills amb el desenvolupament professional.
• Tenim fuga de professionals joves i preparats a d’altres països de la UE que ofereixen un millor reconeixement i un salari més adient. Cal cercar polítiques d’incentius, de formació postgraduada i recerca perquè es quedin en el nostre sistema. Els necessitem.
Reconeixement professional i lideratge.
Si parlem a nivell supra cal reconsiderar la participació dels professionals infermers en la planificació, pressa de decisions i gestió de la política sanitària, i a nivell específic, la gestió del propi col•lectiu en els centres.
• la gestió dels professionals infermers ha de ser conduïda pels propis professionals. Som un dels col•lectius mes grans en el sistema sanitari i dites les premisses en l’apartat de justificació i rellevància en aquest document, veiem que les Direccions Assistèncials que a vegades provenen d’altres professions, no entenen amb igual sensibilitat l’entitat de cada professió. Per la qual cosa a nivell de centres cal endegar d’altres models de gestió compartida. Des del nivell d’expertesa, les infermeres han d’ assolir més protagonisme en la gestió dels centres. Per exemple, els centres sociosanitaris i les residències geriàtriques, que en moltes ocasions estan dirigides per personal que no està preparat per gestionar les cures amb formació Gerontològica. L’ envelliment de la població requereix infermers preparats per gestionar les cures a la gent gran.
• L’atenció domiciliaria. S’ha de treballar per valorar amb més força la contribució que aporten els professionals infermers en l’atenció domiciliària, ja sigui com a conseqüència de la cirurgia ambulatòria, l’hospitalització a domicili i especialment, pel que fa al seguiment de malalts amb dependències i cronicitat.
FUTUR: CONCLUSIONS I LÍNEES FUTURES DE REFLEXIÓ/ACTUACIÓ
Pensar en salut es pensar també en les persones que treballem perquè aquesta sigui possible. Amb equitat i des de les diferents vessants professionals perquè no oblidem, que tots treballem pel mateix objectiu.
Els nous reptes que te avui la nostra societat no es podran assolir sense la contribució articulada dels diferents professionals, que s’han de sentir respectats pel sistema i a la vegada respectar-se mútuament amb cada una de les seves especificitats
Les demandes creixents en l’atenció a col•lectius vulnerables com es ara les persones en situació d’immigració, de pobresa i també les conseqüències derivades de situacions de violència domestica, els diferents programes de salut molts dels quals ja s’han comentat, son motius suficients perquè repensem i dissenyem la contribució que estem preparats per fer des de diferents àmbits i des de les diferents professions. Treballant en equip i amb la satisfacció de pertinença al nostre sistema sanitari que demanda una atenció integrada Per sentir-nos uns professionals satisfets i amb orgull de pertànyer al sistema de salut del nostre país, l’administració cal que esmerci esforços perquè sentim que es te cura de nosaltres i que s’hi conta. Aconseguir les fites i els reptes en definitiva es de tots.
Tot el que aquí s’ha escrit es l’inici d’una reflexió en la que es fa imprescindible l’aportació en aquesta web ja que amb les vostres contribucions l’enriquiment està assegurat.
Teresa Verdura